Antoni Parera i Saurina (Barcelona 1868-1946)

Descendent de família d'artistes, el seu avi va ser el notable compositor Bruno Parera i el seu pare el decorador Joan Parera Santacana (Sitges 1838 - Barcelona 1910), el qual dominava a la perfecció Ia tècnica de la imitació de les fustes i els marbres, el considerat el millor decorador de mitjans del s. XIX treballava per a les residencies més notables de Ia burgesia de Barcelona, Madrid, València o Sevilla.

Per aixó és normal que Antoni Parera Saurina heretés de seu pare el gust per a l'ornamentació, tendència el que destaca la seva producció. Precisament un del encàrrecs de més renom que va realitzar a la seva joventut, l'any 1895, amb vint-i-set anys, és l'ornamentació de la nova ampliació de la madrilenya font de la Cibeles, obra que va fer juntament amb Miguel Ángel Trilles, i que va consistir en la creació de dos postissos "amorets" que, d'esquena a la deessa juguen amb un cargol i una àmfora convertida en sortidor. Possiblement els autors s'inspiraren en el quadre de Brueghel titulat Cibeles y las estaciones, que se troba al Museo del Prado. Dins l'escultura ornamental, ja al 1929 , amb cinquanta anys, realitzar una altra intervenció similar en una obra emblemàtica; aquesta vegada es tracta del fals pont gótic del carrer del Bisbe de Barcelona, on realitzà tota la feina d'ornamentació escultórica. Al mateix any crea el grup Agricultura, dins la remodelació escultórica de la plaça Catalunya de Barcelona, que dirigeix Jaume Otero.

Resumint la seva trajectória podem dir que Antoni Parera Saurina neix a Barcelona al 1868, o mor al 1946. Inicialment es formà de manera autodidacta, guiat per les lliçons del pare.

Decidida ja la seva vocació d'escultor, aconseguí que Jeroni Sunyol l'admetés com a deixeble i per això es trasllada a Madrid al 1884, on començà els seus estudis a l'Academia de Bellas Artes de San Fernando. Al 1888 guanya per oposició una pensió de l'acadèmia esmentada anteriorment per tal de perfeccionar el seu art a Roma, on visqué fins al 1892 Completa la seva formació realitzant viatges d'estudi per Espanya, França i Itàlia. Al 1897 entra com professor a la Llotja de Barcelona i al 1905 guanya pel oposició el lloc de numerari. Va ser membre de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, de la de San Fernando de Madrid i de la Hispano Americana de Cádiz. Al 1897 forma part del jurat de l'Exposició celebrada a Madrid, va rebre la medalla de tercer classe a l'Exposició del 1887, dues medalles segones la de Barcelona del 1892 i en la nacional del 1895, altres de segona a la del 1902 i a la Internacional d'Atenes del 1904, i va ser premiat amb la d'or a l'Internacional de Barcelona del 1911. Esta considerat junt amb Eusebi Arnau, el representant més prolífic destacat de la medalla modernista.

La seva postura artística, molt permeable a qualsevol tendència figurativa, ofereix condicions immillorables per a adequar-se a qualsevol mena d'encàrrecs, és a dir, a les exigencies d'editors i promotors de medalles. Així des del 1894, amb la medalla a Lope de Vega que realitza per a La Sociedad Española de Excursiones, fins al 1929 amb les tres medalles commemoratives de l'Exposició Internacional de 1929 a Barcelona, lidera el mercat medallistic. Membre de l'Acadèmia de Sant Jordi des del 1943, on ingressa oficialment el 20 de maig de 1944, hi fa entrega d'una col·lecció de medalles i plaques. Entre les seves obres civils, a més de les esmentades, convé recordar el monument a l'escriptor colombià Jorge Isaacs a Colòmbia, el monument a Claudio López de Cádiz (Girona 1909), la plaça de la Independència de Girona, "La Caritat" al museu d'Art Modern de Barcelona i l'al.legoria aquàtica del monument a Alfonso XII a Madrid. Pel que fa referència a la imatgeria, es coneix que treballa fent figures per a les esglésies de Sant Jaume i del Pi a Barcelona. Realitza l'Ecce Homo per a la ciutat alacantina de Crevillente (1940), mentre que és del 1943 la seva última obra datada, una Immaculada per ala cap ella de la Universitat de Barcelona.

No se sap gaire cosa de la seva vida degut al seu caràcter introvertit; només se'l veia en públic quan es presentava als certamens i fins i tot va arribar a dir que no volia aparèixer en públic perque la seva pobra figura no tragués mèrit a la seva obra.