Josep Rius i Mestres (Barcelona 2-2-1866 - Barcelona 10-12-1958)

Neix en una família humil de Barcelona. Molt aviat es veu la seva afició artística, ja que dedicava tot el que guanyava a comprar argila per a modelar figures de naixement. Només amb nou anys munta una parada per vendre les seves propies figures a la fira de Santa Uúcia, que en aquella època es repartia entre la Catedral i la parròquia del Pi. Amb quinze anys, entra d'ajudant al taller de qui més endavant seria el seu sogre, Claudi Garrich, al carrer Diputació 243, i abandona el seu domicili particular al carrer Pau Claris. Al 1886 fundà amb el seu sogre la indústria imatgera i pessebrista Casa Rius, deixant entreveure les seves habilitats empresarials a més de les artístiques. Al 1887 es casa amb Mercé Garrich Brotons, amb qui tindrà quinze fills, encara que només quatre arribaran a l'edat adulta -Claudi, Flora, Josep i Eduard-, essent Claudi Rius, nascut al 1892, el que continuarà la saga i el que gestionarà el taller familiar fins a la seva mort. Gràcies als contractes firmats i al seu esforç es va fer construir al 1914 el que seria el domicili familiar amb grans dependencies per donar alberg a tan nombrosa saga, al carrer Rosselló 195 de Barcelona. Josep Rius no va poder accedir a una formació acadèmica com altres escultors contemporanis que es van formar a la Llotja Barcelonesa, pero en canvi el seu bon ofici après al taller del seu sogre i les seves qualitats innates desenvolupades de manera autodidacta en el món del pessebre, com en el cas d'altres escultors catalans, el van portar a ser molt cotitzat i van permetre de muntar un negoci propi amb una producció prolifera i rendible. Prova del seu reconeixement és el fet que va ésser reclamat per a adornar importants obres civils a Barcelona, com el Palau de Justícia.

El taller familiar, que amb diferents noms es va mantenir fins avançats els seixanta, i per on van passar una gran quantitat d'escultors, va gaudir de la figura del patriarca fins al moment de la seva mort, ja que amb més de noranta anys seguia modelant figures i recuperant vells motlles, encara que després de la integració total del seu fill al taller familiar, cosa que es realitza sobre els anys vint, ja no firma cap obra i tot el que sortia del taller ho feia sota el nom de Fills de Josep Rius o Taller Claudi Rius. EIs motius sembla que van ser de salut; la mort d'onze fills i sobretot la mort de la seva esposa, encara jove, a causa d'un atac de cor, li van causar tal angoixa que al 1916 va patir una angina de pit, de la qual es va recuperar, pero que fou l'origen d'una neurosi. Aixo fa que hagi de deixar l'administració del taller al seu fill Claudi als voltants del 1920. Aquest fet explica que sigui molt difícil delimitar quins treballs són de Josep Rius i quins del seu fill Claudi; així tenim per exemple La Oración en el Huerto de Segòvia del 1906, o també el mateix misteri de Tarragona de Jesús Natzarè del 1907, o fins i tot l'Ecce Homo (1917) de Tarragona, destruït l'any 1936.

De la mateixa manera, encara que algunes són posteriors, les obres de Pamplona també foren signades pel pare. No obstant aixo, el problema comença després de la guerra, quan el taller familiar passa a anomenar-se de diferents maneres i, degut al gran volum de comandes, al seu interior hi treballen nombrosos escultors, que no realitzen una obra sencera. Segons em comentava l'escultor Puigdollers, que havia treballat a Casa Rius a l'època deIs quaranta, hi havia artistes especialitzats en mans, altres en cares, altres en la creació de la composició, etc. Entre aquests artistes hi havia el seu pare, que va modelar fins a l'epoca deIs cinquanta i que fins i tot incorporava models propis i realitzava els rostres de les figures que sortien del taller. És per aquest motiu que moltes obres, signades una pel pare i una altra pel fill i amb una diferencia notable en el temps, són molt semblants. Aixo es pot comprovar notant la gran semblança de composició i fesomia que hi ha entre els misteris de La Oración del Huerto de Segòvia (J. Rius 1906) i el de Tarragona (C. Rius 1940), o el de Jesús Natzarè de Tarragona (1907) i la Verònica de Badalona de 1940 de Claudi Rius. Certament necessitaríem molt d'espai per poder discernir la participació de Josep a les obres atribuides a Claudi, i a més no és el motiu d'aquest article. S'ha de marcar el període que va des del 1907 fins al 1923 com l'etapa de més gran producció i gloria del mestre barcelonès. Al 1906, en ser nomenat bisbe de Segovia Don Julián Miranda Bistuer, natural del poble de Tamarit de Llitera, de la franja de Ponent, va decidir impulsar la Setmana Santa i per això posa a les mans de dos artistes catalans, Josep Quixal i Josep Rius, la creació de dos grups escultòrics. Josep Rius elabora La Oración en el Huerto, que va causar gran sensació i que encara avui es venera a l'església de San Lorenzo de Segovia.

Aquest grup va ser restaurat fa poc per R&C Restauración y Conservación S.L. i de l'informe que se'n va redactar podem deduir algunes coses molt interessants, com és el metode d'ajuntar tacs foradats i encolats sobre els quals es realitza la talla, en lloc de fer servir un encadellat de taulons. Quasi al mateix temps que l'encarrec de Segovia, fa el Jesús Natzarè de la Germandat de Jesús Natzarè, conjunt de quatre figures. Després hi seguira una composició de vuit figures, que resulta guanyadora del concurs per a la realització del misteri d'EI Prendimiento de Pamplona, per a molts la gran composició de Josep Rius, que encara avui surt en processó pels carrers de Pamplona i que en el seu dia costa 4.900 ptes., i per a la qual es va inspirar en el quadre El petó de Judes del pintor Anton Van Dick Cuypers. Cal destacar que la policromia de les figures no la va fer Rius, sinó que l'encarregaren a la casa Arteida y Artieta de Pamplona, igual com es va fer amb els altres tres misteris d'aquesta ciutat, La Santa Cena (1918), La Oración del Huerto (1919) i La Cruz a cuestas (1922). En aquell temps elabora un altre misteri de tres figures per a Tarragona, l' Ecce Homo, que sortí per primera vegada al 1918. Per acabar podríem definir l'art de Josep Rius com ho feia un diari de Pamplona al 1919, en estrenar-se el pas de La Santa Cena: "Desde luego, se advierte que el autor no es un santero sino un artista genial que siente el arte cristiano que se inspira en el Evangelio, que rompe los viejos moldes para seguir e imponer su ideal, su espiritualismo triunfante de la materia".