Nom del pas: La Primera Caiguda o El Cirineu
Any: 1930
Autor: Antoni Parera Saurina
Un Crist cansat i suplicant, ajudat per un benèvol Simó de Cirene que li aguanta la pesant creu sota la mirada d'un malcarat saió fuet en mà, completada la imatge per un legionari romà un tant absent, amb el símbol de Roma (SPQR), configuren el misteri conegut com el Cirineu o Primera caiguda.
L'any 1930, encara immersos en plena crisi econòmica que afectava no tan sols a casa nostra sinó a tot el món occidental, la Junta Directiva, presidida per en Martí Güell, prengué la iniciativa d'aportar un nou pas a la Setmana Santa tarragonina.
La processó del 1929 evidencià un cop més el potencial de la Germandat, la qual comptava amb un gran nombre d'associats i en especial de gent jove, potencial que es feu palès a la desfilada del Divendres Sant on, les llargues fileres de germans que donaren escorta al Natzarè, únic pas de la Germandat, posaren de manifest la necessitat d'un de nou, motiu pel qual un grup d'associats es reuniren per parlar del tema i es constituïren com a comissió pro-pas. La motivació de la iniciativa i el projecte elaborat, els exposaren a l'Assemblea General que tingué lloc el 23 de març de 1930.
La nova comissió, presidida pel Sr. Fèlix Roig i Boada, emeté un conjunt d'accions amortitzables, sense interès i a retornar d'acord amb els sortejos que se celebrarien anyalment, destinades als germans que voluntàriament les volguessin subscriure.
Un cop assegurada la fita, es va contactar, sense donar-ne cap tipus de publicitat, amb un artista barceloní, qüestió que generà tot un seguit d'intrigues per descobrir el seu nom. La motivació de no dir el nom de l'escultor del nou pas, va ser la següent: " Quan el pas sigui aquí, quan hagueu avalorat l'obra de son art magnífic, i l'hagueu discutida, llavors sabreu l'autor, perquè si no, és condició molt humana el discutir el nom dels autors sense fer esment de la seva obra, ens enlluerna més de vegades un nom, que un treball magnífic".
El nom de l'escultor que s'havia dut amb tant de misteri, va ser Antoni Parera. Les crítiques que va rebre el nou pas van ser certament favorables, van destacar la perfecció i la bellesa de l'obra, una obra que per als entesos ha esta qualificada com una obra magnífica de l'escultura catalana moderna.
L'autorització canònica del nou pas arribà de la mà del cardenal de la ciutat, Dr. Vidal i Barraquer, el 25 d'abril de 1930, un cop vist l'informe de la Comissió Diocesana d'Art Sagrat, que trobava adequada la petició efectuada el dia 15 d'aquell mateix mes per a la construcció del pas de la primera caiguda. Cal esmentar que la notificació de l'autorització es produïa quan el pas no tan sols ja havia estat beneït, sinó que a més, ja havia participat en la processó d'aquell any (18 d'abril).
 Un cop arribat de Barcelona, el nou pas fou exposat el 14 d'abril en els baixos d'una casa de l'actual rambla Nova, situada davant del edifici del Banc d'Espanya, i fins aquell mateix moment no es donà a conèixer el nom de l'escultor que el cisellà, n'Antoni Parera i Saurina. Dos dies després, el dia 16 d'abril de 1930, a les 7 de la tarda, en el mateix lloc on es trobava el pas, es va procedir a la benedicció solemne a càrrec del canonge penitencier del Capítol de la Catedral, Dr. Salvador Rial, que ho feia en nom del cardenal Dr. Vidal i Barraquer.
En acabar la cerimònia, la Banda de Música del Regiment d'Infanteria Almansa, sota la direcció del mestre Vélez, van tocar tres peces, preparades per a la processó de Divendres Sant, per acompanyar el nou pas, seguidament, el secretari de la junta directiva, el Sr. Manés, va agrair la col·laboració i assistència dels presents, entre els quals hi havia, les primeres autoritats civils, militars i canòniques, i també l'escultor del pas, Antoni Parera. Finalment l'acte va concloure amb unes paraules del Dr. Rial. Posteriorment, el dia 19 d'abril, va tenir lloc al Club Nàutic de Tarragona, un sopar de germanor, en homenatge a l'escultor del pas i als seus col·laboradors, així com també als precursors d'aquesta gran obra.
 El conjunt escultòric del pas fou rematat pel tallista tarragoní Sr. Peris, que intervingué en la construcció de la peanya, el daurat d'aquesta es deu també al tarragoní Sr. Cornadó i els velluts i brodats, que es van realitzar a Barcelona, van anar a càrrec del Sr. Navarro.
Com ja s'ha esmentat, el pas participà per primera vegada en els actes de la Setmana Santa de 1930, en la desfilada del Divendres Sant del dia 18 d'abril, dut a pes d'espatlles per portants llogats per la Germandat. Cal també tornar a repetir que el pas es va salvar de ser cremat durant els avalots del 1936, ja que estava guardat a la casa del Dagà, situada al carrer de les Escrivanies Velles. El Sr. Miquel Aleu i Pardeny, va viure en "directe", aquests fets i ens els explica en un manuscrit que ell mateix va escriure el dia 15 d'abril de 1939, aquest, té una extensió de cinc quartilles escrites per les dues cares. El Dr. Aleu relata aquesta vivència que va haver de passar per poder salvar la casa del seu oncle situada al carrer Escrivanies Velles número 6 primer pis. El pas podríem dir que es va salvar de casualitat, ja que el Sr. Aleu en aquells moments no se'n recordava que el pas estava guardat allí, se'n va donar compte quan el va veure per una petita finestra, quan ell estava enfilat en unes escales de mà i intentava col·locar un dels cartells que el Sr. Fontbona li havia facilitat, i així al baixar, va col·locar un altre d'aquells cartells a l'interior de l'escala i a la porta on es guardava el pas. Com anècdota el Dr. Aleu ens explica que com no tenia res amb que clavar els cartells, va utilitzar un esparadrap d'un carret que sempre portava a la farmaciola en el cotxe. La idea o motivació d'escriure aquesta petita memòria, en aquell moment, va ésser com a conseqüència dels comentaris que es van provocar entre la gent i amb especial, per més d'un dels considerats "rojillos" degut al descontentament que van manifestar i exterioritzar quan el Divendres Sant, 7 d'abril, es van trobar amb la sorpresa de veure el misteri totalment indemne ja que es creien que també havia estat destruït per les flames el juliol de 1936.
 El pas seguirà sent portat a pes d'espatlles fins el 1942, en què se'l dotà d'un xassís i se li instal·laren rodes a instàncies de l'Agrupació d'Associacions de Setmana Santa i de la Congregació de la Sang. La col·locació de les rodes fou tractada en reunions de la directiva al maig de 1941 i posteriorment en l'Assemblea General del mes de juny de la qual s'obtingué autorització per dur a terme les reformes necessàries i pagar-les.
La col·locació de les rodes comportà demanar autorització al Sr. Antoni Càcharo, el qual tenia la patent del sistema i la necessitat de buscar anyalment qui pogués deixar unes rodes o bé llogar-les, ja que la Germandat no en tingué en propietat fins el 1958. El problema de trobar rodes cada any s'anava agreujant amb el canvi de model i mides de les llantes dels pneumàtics dels nous vehicles, que anaven renovant el parc mòbil existent d'abans de la guerra civil espanyola.
Com és lògic, amb el pas del temps el misteri ha experimentat millores, reformes, reparacions, etc. Algunes d'aquestes poden ser tan curioses com la instal·lació d'un fre de peu per a major seguretat del conductor (1946) o la col·locació d'unes defenses a les rodes per no malmetre els velluts (1948). L'any 1957 una donació anònima permeté millorar la il·luminació. Les reparacions realitzades més a fons s'han dut a terme en aquests darrers anys, com la de 1994, any en que s'aprofità el fet que els passos es dugueren a Sant Miquel, lloc amb suficient espai per treballar amb condicions.  L'any 1995 en Carles Olalla canvià totalment la mecànica del pas deixant-lo gairebé com a nou. Entre els canvis, es modificaren els eixos del pas i els plats que servien de recolzament als nous pneumàtics, cedits a la Germandat per l'industrial de la nostra ciutat, Sr. Sevil.
Les imatges també han estat restaurades al llarg dels anys. El 1941 i el 1950, l'ebenista Sr. Burdeus es féu càrrec de repassar-les.
L'any 1953, arran dels desperfectes soferts com a conseqüència de la pluja caiguda el Divendres Sant, es dugué a terme una restauració molt més completa a càrrec del Sr. Molas i Sabatè.
La història del pas també ha donat peu a d'altres curiositats, començant per la seva titularitat, que no era gaire clara en un principi, igual que passava amb els velluts dipositats al domicili d'un germà, sobre els quals hi ha diversos documents, uns reclamant-los i altres sol·licitant autorització per utilitzar-los. Els velluts s'han fet nous, en part, l'any 2002 per la junta de la secció de Maries del Calvari.
Actualment és el pas de la Germandat que participa en més actes ja que, a més del Dimarts Sant (en la Solemne Processó de la Germandat) i del Divendres Sant (processó del Sant Enterrament i recollida dels passos), també surt el Dimecres Sant (Rosari del Dolor), acte en el qual antigament ja havia participat, organitzat aleshores per l'Agrupació d'Associacions de Setmana Santa de Tarragona.
Destacar que el germà natzarè el Sr. Maurici Montané va restaurar durant el 2007 i el 2008 la maqueta del pas realitzada per l'escultor barceloní Sr. Antoni Parera l'any 1930, ja que es trobava en un estat molt precari. Aquesta maqueta es pot visitar a l'església de Sant Miquel del Pla, i els velluts de la qual van ser realitzats per la Secció de Maries del Calvari. |
